Visitem l’Albert Romagosa en el seu espai de creació, un entorn on la calma i la inspiració conviuen i donen vida al seu univers creatiu.

L’estudi d’Albert Romagosa, situat en ple barri de l’Eixample de Barcelona, és un espai de treball on el disseny i el pensament conviuen amb una naturalitat que transmet pau. Clar i lluminós, l’estudi transmet calma gràcies a una arquitectura que articula els espais entre transparència i opacitat, deixant que la llum tamisada dibuixi els volums. Aquesta atmosfera serena no només s’aconsegueix a través de l’espai, sinó també gràcies a una selecció precisa de mobles i objectes que dialoguen sense estridències: un disseny que es mostra amb discreció —gairebé invisible— i que posa el focus en l’essencial.

És aquí on l’Albert desenvolupa els seus projectes, abordant cada encàrrec amb una mirada analítica que cerca la síntesi justa. Per a ell, el disseny és una eina de reflexió i resolució, capaç d’evitar solucions repetitives i de dotar cada proposta d’una personalitat pròpia.

El resultat és un espai que va més enllà del que entendríem com un simple estudi: un laboratori creatiu on l’ordre, la claredat i el pensament esdevenen forma. Fins i tot l’olor és un dels elements que contribueixen a aquest benestar que ens acull en entrar a l’estudi. Us convidem a endinsar-vos en aquest lloc on el disseny s’entén com una actitud, un procés i una manera de mirar.

Quines són les disciplines artístiques que més t’interessen?

Em sento molt atret per l’art, especialment pel llenguatge dels artistes visuals; suposo que és per això que intento que, cada vegada més, la meva feina s’hi relacioni. L’arquitectura em fascina. No puc viure sense música: a l’estudi n’hi ha tot el dia. El cinema m’ha enganxat d’una manera exagerada els darrers tres anys, i la cuina és el meu hobby. Cuinar és un acte d’amor genuí; la cuina és profundament creativa.

Explica’ns com són d’importants els teus referents (que no siguin de disseny gràfic) quan inicies un encàrrec.

A l’inici d’un projecte sempre tinc molt present el seu context. Això et proposa un marc de joc en què el projecte viurà i s’hi haurà de relacionar. A vegades treballes buscant el contrast, d’altres no. En el cas de les publicacions és una mica diferent: m’agrada començar pensant en l’objecte (format, pes, materials, enquadernació, etc.). Això determinarà un context propi i, a partir d’aquí, és el mateix objecte qui et va indicant què li encaixa i què no. Una part invariable del meu procés de treball, sigui quin sigui l’encàrrec, és una implicació total i absoluta en el projecte, mirant d’entendre a fons la seva realitat.

A l’obrir un llibre, revista, catàleg, etc., què és el primer que fas: mirar, olorar, escoltar, acariciar?

Fixar-me en les dimensions, el pes i com s’obre. Com us comentava, m’interessa molt la part física dels llibres i com es relacionen amb la morfologia i l’anatomia de les mans.

Per què has volgut treballar especialment amb el disseny editorial?

Precisament perquè les publicacions tenen un component volumètric, així com una narrativa seqüencial que permet al dissenyador aportar-hi quelcom de si mateix, deixar-hi alguna cosa.

Quina és la teva relació amb la naturalesa i quina amb la ciutat, i com es reflecteix en la teva feina?

Amb la naturalesa és menys del que m’agradaria, però hi sento una crida. M’agrada pensar que la meva feina té un fil conductor relacionat amb allò tel·lúric, però sóc un pixapí en tota regla.

Aquest estudi és relativament nou. Explica’ns el procés de recerca de l’espai, com vas afrontar el disseny de l’espai i els objectes que hi habiten.

Aquí abans hi havia un laboratori de pròtesi dental. Eren sis o set habitacions, de mides diferents, amb forns, escriptoris… En veure els pilars, es va fer evident que tot allò podia anar a terra i començar de zero. El projecte el vam fer a sis mans: amb el meu pare a la part més tècnica i amb l’Albert Brito, del despatx Ofici: arquitectura, a la part més formal i d’acabats. A tots dos els estaré eternament agraït. Aquesta experiència va ser molt important per a mi, perquè no havia treballat mai amb el meu pare i tampoc teníem la millor relació del món. Treballar junts en aquest projecte ens va acostar molt; hem començat a entendre’ns millor.

Ets fetitxista amb els objectes?

No, però si trobo un llibre que fa temps que vull, no puc evitar comprar-lo. També m’agraden molt les espelmes i els llums.

Per últim, una pregunta un tant estranya: que pots dir-nos de Fahrenheit 451 (Ray Bradbury, 1953) — la temperatura a la qual cremen els llibres, 232,8 ºC?

El primer que m’ha vingut al cap no és de la novel·la, sinó de la pel·lícula de Truffaut: els títols de crèdit són una meravella.